Després de passar el matí visitant la famosa la laguna de Limpiopungo, als peus dels Rumiñahui (4.675 m), tornem a pujar al peu de la muntanya. Esta vegada, la mirem d’un altra manera. Esta nit, cap a dalt.

 El nostre guia Patricio, saluda al responsable del refugi. Ens preparem l’equip, mengem alguna cosa amb molta aigua i descansem dins dels sacs de dormir pues fa molt de fred.

Són per fí les 0:00 h. Ens alcem de la llitera per a començar a preparar-nos. Ja no podíem més. Personalment, no puc dormir quasi mai als refugis. La gent i els nervis no et deixen pegar ull. Fa ja molts dies que no hem pogut carregar les bateries de la càmera fotogràfica. Decidim no fer més fotos fins que arribem al cim (si arribem) per tal d’estalviar bateria. Ens guardem la càmera de fotos molt a prop del cos. Esperem temperatures per davall de -15ºC. La càmera de vídeo la tenim perfectament carregada i preparada, ja que portàvem tres bateries especialment carregades per a poder gravar l’ascensió.

Be, a la 1:00 h de la matinada, ja estem preparats per a començar. L’ascensió, al principi, transcorre per un xicotet sender, que per la climatologia recent, està nevat però no és glacial. La temperatura al eixir del refugi és de -2ºC. Tenim una lluna impressionant i una nit meravellosa.

Prop d’una hora després, arribem al glacial. Ens posem els grampons i ens encordem. Primer Patricio, després Ceci i per últim, jo, Ricardo. Comença la etapa més dura. Hem eixit del refugi prop de 25 muntanyers, dels quals, 5 són xiques ( 2 alemanyes, una francesa, una madrilenya i Ceci, valenciana). Els frontals, formen un immens cuc de llum que arriba a confondres amb els estels que il·luminen la freda nit. Prop de 5.200 m d’altura i a una temperatura de -7ºC, la càmera de vídeo diu prou. Açò hem disgusta enormement, ja que hem feia molta il·lusió pujar però que la resta de companys que hem deixat a casa, ho pugen disfrutar també quan tornem.

Arriben les 5:30 h. Comencem a fer acte de presència els primers raigs de llums amb dos conseqüències molt diferents. Primer, les vistes de les que comencem a disfrutar prop dels 5.600 m són impressionants i maleic una i mil voltes als fabricants de SONY, que a una temperatura de -11ºC (mínima en tota l’ascensió) que en absolut és una temperatura extrema, la càmera GZ-EM50G, ens va deixar tirats.

I segon. La temperatura baixa i apareix el vent. Un vent gelat que baixa la sensació tèrmica moltíssim. Anem ben preparats i ens posem els plumes que ens van deixar uns companys.

A les 8:00 h del matí i després de 7 hores exactes d’ascensió arribem al cim. Ens quedem bocabadats per les vistes del crater i del paissatge. És indescriptible. Ens fem les fotos de rigor al cim i cap a baix. Ara si podem fer totes les fotos que volem però la càmera de vídeo ens ha fallat. Sols hem pogut gravar fins els 5.200 m aproximadament però ho recordarem tota la vida.

Per cert, la única dona que va poder arribar al cim aquell dia, Ceci. Enhorabona i gràcies per deixar-me compartir aquell moment tant especial amb tú.

Ara vos deixem una col·lecció de fotogràfies del cim, i de la baixada...